dissabte, 5 de desembre de 2009

Marroc, Novembre 09

Al final deixem la moto al garatge i marxem amb el Dard equipat com a semi campercar..
24 hores de viatge de barco separen Barna de Tanger, més o menys el que em separa el roco de Manraqueix..
País de majoria musulmana, les mesquites canten 6 cops al dia el A REZAAAAAR.. la primera a quarts de 6 de la matinada, tot sigui dit..
El nord és bonic i variat de clima mediterrani, amb els seus alzinars d'alzina surera al estil Garrotxa, olivers del Montsant (sense parets), camps de conreu al estil de la plana de Lleida i costa semblant a la del Baix Penedès ara fa 100 anys..
Tetouan té una "petita" medina amb estil andalús, tranquil·la i fàcil de veure.. on prenem el primer i únic te tot veient alfombres, s'ha de fer :)
Chafchaouen és un poble assentat entre núvols blaus i la porta del món del hachís.. a la carretera que ens porta a Ketama es poden veure els camps de regadiu per la mariguana, no en va el 75% de la producció mundial es aquí.. els cotxes es creuen i proben de parar-te per fer business com en diuen ells.. 100 km en els quals no es recomendable parar ;)
Fez, antiga capital de la 1ª dinastia del país, finals s.VIII te una medina més bonica i molts menys visitada que la de Marraqueix, on destaca la zona de tenyir i curtir pells (veure fotos)..
Al centre del país el clima es torna fred degut a l'alçada, mitja muntanya/alpí i més pedregós, amb pi roig o negre i poder avets i tot? l'any passat havia nevat 1 metre a les carreteres que vam circular en aquestes dates...
Ifrane és un poble policial/universitat amb toc de queda militar, conegut com el Chamonix marroquí.. un tros de Suiza enganxat en aquest continent..
Arzou té uns grans boscos de Cedres, zona productora de carbó és coneguda pels monos salvatges que els habiten, els únic en estat salvatge en la mediterrànea..
Al sud, i ja esquivant l'Atlas entrem en clima desèrtic, sec i pedregós.. els palmerals apareixen als llits dels rius subterranis.. impressionant paisatge a les gorges del Ziz (veure fotos)
Al sud, les dunes mòbils de Merzuga.. de color rosa daurat constitueixen una de les principals atraccions turístiques del país.. aquí gaudim d'un magnífic vivac on vaig sentir el soroll de les estrelles, poder va ser cosa de la fumada po ;) (ens vam deixar el trípode al cotxe i no hi ha fotos al nivell :()
A l'oest per darrera l'Atlas és zona de palmerals i kasbas, com Skouda.. hi ha les gorges del Todra on hi ha una de les millors roques que es poden escalar i la del Dades, de formes capritjoses..
Ouarzazate, ciutat moderna de grans avingudes és la capital del Molliwood :) s'han rodat películes repressentant el Tibet, Roma i Somalia.. a l'aeroport és on Saint Exupéry va trobar la inspiració per excriure un llibre que tots hem llegit, El petit príncep..
D'aquí al nord per la carretera de serp del Tizi N'Tichka amb parada obligada a Aït Benhaddou, kasba on s'ha rodat escenes de Lawrence d'aràbia, Gladiator entre d'altres..
Marraqueix decepciona una mica, centre turístic per excelència del contient poder.. en cap de setmana es torna agobiant.. tot i aixís fer unes compres, dormir en una Mansion d'Or (riad), conèixer la Pepa (jefa del nostre riad) i fer unes galetes amb la Ibtissam, cuinera del riad de l'Ali.. entre bona i boja gent :O
A l'Oest, costa atlàntica.. ciutat fortigicada-port d'Essaouira, destí del kite surf i famosa pel tiny dels seus moluscs, 10-20 cops més car que l'or segons Aristotel :P color amb que Cleopatra va pintar les espelmes de la seva barcassa quan es va trobar amb Marc Antoni.. bon peix i bones fotos..
D'aquí al nord, Oualídia poble de pesca tradicional i ostres.. una carretera de 200 km amb vistes a l'oceà, platges i dunes des d'un penyassegat..
Al Jadida i la seva fortalesa portuguesa com a última parada abans de agafar l'autopista al nord..
Es menja bé al Marroc, carn i peix a la graella, tagins de verdures, sopes de cigrons i pastissets.. segons els més entessos, el canvi més gran del país en els últims anys ha estat el nivell d'higiene general, en especial als lavabos :) tot i això sense paper..
una de les coses que més sobte és la concepció de l'igualtat entre sexes.. un treball dur és fer alfombres jo crec.. però pel Hassan (28 anys): no para nuestras mujeres, ellas estan acostumbradas :!
al carrer està ple d'homes sense fer encara no ser el què.. sobretot als pobles, a la plaça parada de taxis/parquing/bars, esta ben vist que els homes de la casa pudulin i vagabundegin (dona estàtus, sobretot a ells) senyal que algú els hi fa tot :!
Les compres i hores de vida al carrer es divideixen entre els homes durant el dia i les dones quan cau el sol :!
Una idea que m'ha sorprès és sospitar l'actitud passiva marroquí, poder resignada però en tot cas no activa.. algú em va resoldre que es cosa cultural en el món musulmà, segons l'alcorà mahoma ho ha de porporcionar tot i per tant no has d'intercedir en el procès.. i no ser si es per això però estar 10 anys sense feina, pot ser una cosa normal i pel que em va semblar a mi no gaire preocupant per alguns dels que vaig parlar.. tenint en compte alguns tampoc es plantejaran ajudar en feines domèsitques... un sinvivir..
en tot cas un bon lloc on passar uns dies ;)
petons a tod@s
per anar-hi ara
per veure video Aït Benhadou
per veure video Marraqueix
per anar-hi mapa

9 comentaris:

Carles ha dit...

Namasté Guillem!

Quina descripció més acurada!, talment com si hi haguéssim estat al Marroc amb aquesta comparativa a la terra catalana. Gràcies! Escolta noi, potser que canviïs l’ofici no?, podries fer perfectament els reportatges que fan al Lonely Planet. I Així a sobre de viatjar, guanyaries uns calarons!!! ;))))) que sempre van bé, perquè fan la vida més fàcil, tot i que lo essencial, tot sigui dit, ni n’arrepleguen les engrunes ;))))

A partir de 1500 metres el pi normalment és negre. És l’espècie habituada a aquesta altitud ;)))) Tot i que als Pirineus catalans, ja en trobem a partir de 1300 metres, és una espècie que ocupa la part superior de l’estatge subalpí, per damunt del boscos d’avets i de faigs. En quant el pi roig es fa des del nivell de mar, fins aproximadament els 1000 metres d’altitud. ;)))) Una petita precisió pel teu dubte. Ara ja quedes més ben informat. ;)))

Si et dediques al Lonely Planet. Jo m’apunto a ser l’assessor de les plantes. Deixo les bestioletes per en Manuel ;))) un autèntic expert en la matèria.

En els moments màgics on es senten les estrelles, no es fan fotos, amic meu. ;))) Però es guarden aquests instants com un tresor de la vida. Ara és la primera vegada que em fas sentir una sana enveja, veure el cel en un desert, una meravella!

Noi quin post i després em parles del meu enamorat Saint Exupéry.

Només veient les fotos he pensat que només hi faltava que ens portessis les olors del país, però la veritat, prefereixo les d’altres indrets del món.

Cuida’t. Cuideu-vos!

Una abraçada als dos, Carles.

Òscar A ha dit...

Joer!!! Està bé tot el que dius ens permet viatjar més enllà del Pirineu, en aquests cas, més enllà de la platja del Maresme, però hi ha un parell de coses que no explicas massa bé... I és el següent: Aquells escaladors del Todra que tens a les fotos, no sou pas vosaltres, no? A qui pretens enganyar? I l'altra cosa que encara em té més capficat, procupat o desinformat, que carai significa aquella foto de picnic-càmping amb cinc ampolles de vi? No teniu vegonya... Vull dir, potser que convideu..jeje.

willy ha dit...

e lo que hay nen.. a la taula del Bernat.. sigui de camping sigui formatges :)
sinó saps tu el cul que se'm queda quan em poso el casc i em penjo pels puestos, ja estem arreglats..
amb algu haure de parlar Carles, aixís que si trobes la manera de que faci calers viatjant o simplement existint ja ho podem firmar.. en tot cas i veient els teus coneixaments assendèixes de comentarista a col·laborador oficial
sigui bo al dos

primavera ha dit...

Bé, felicitats pel post.
Ha costat de parir però carai, és extens i descriptiu.
El text més pensat, treballat i sentit que mai... Em quedo amb les dunes mòbils.
i quantes fotos! Dificil de triar!
...Les blaves del començament, les tines de Fez, els mercats, els pescadors, ...
Agraeixo que treguis el tema del treball o de la vagancia segons els sexes; em remou les tripes per tant preferèixo no fer més comentaris.

D'aquí un mes ens haurem de reacostumar a mirar el blog sovint!

Anònim ha dit...

A journalist for Lonely Planet...a mi me gusta la idea !! ok you can make all the money next year - i will be your secretary ;) bridge

manuel ha dit...

Hola Guillem,
No havia llegit fins fa poc l’escrit sobre el Marroc: prou bé. M’han agradat especialment les fotos, més que en qualsevol altre reportatge.
Sobre el tema dels arbres que vas trobar a l’Atlas, imagino: pins, cedres i avets. Efectivament a l’Atlas hi ha una espècie d’avet que, la mateixa o molt semblant, també es troba a certs indrets d’Andalusia: no és pas l’avet pirinenc.
Cedres també n’hi ha.
I els pins... Ah, els pins¡ Al Marroc no hi ha pi ni negre ni pi roig. De la mateixa manera que bona part dels arbres dels Alps no es troben als Pirineus (recorda el làrix o la pícea), igual passa amb els Pirineus i les muntanyes marroquines. Pi blanc sí que n’hi ha; de fet, pel que he vist, és el que més hi abunda i és el que, probablement, vas trobar a una alçada molt superior a la que el trobem a Catalunya pel tema de la distinta latitud. Igual passa, clar, amb les alzines.
Val a dir que el pi blanc tot i ser una espècie mediterrània de terra baixa arriba a pujar fins els 1.000’ metres en muntanyes catalanes situades prop del litoral.

Carles, d’amagatotis i a cau d’orella, no t’ho prenguis malament, però el pi negre no en te cap culpa de no ser-hi, al Marroc, vull dir. Bona excusa per anar-hi un dia i fer-hi una petita plantació. Un altre tema seria que els plançons agafessin o no.

Salut als dos.

Carles ha dit...

;))))

Malament? gens ni mica. Gràcies!!! He quedat tant ben informat que me’n aniré a dormir molt més content. La veritat és que m’hagués agradat molt tenir-te de professor, Manuel. Moltíssim!!! Si hi tornes m’avises, que vull aprendre moltes més coses de tu. Ah! i renuncio el càrrec de col·laborador oficial, perquè amb aquesta lliçó, millor que només em dediqui al què ser fer bé. ;))))) Deixem-ho pel Manuel que n’és un autèntic expert.

Bona nit, bons companys!

manuel ha dit...

(Hola Guillem) Hola Carles,

No cal, penso, cap renúncia. Jo, de la vegetació australiana no en tinc ni "pajolera idea" i de l'africana pots comptar. Quan em toqui fer-ne comentaris suaré (una mica, no cal exagerar) I els resultats seran els que seran. Cal dir, però, que ho faré de bon grat i quan em plagui.

I ara ve el rotllo didàctico-justificatiu:

Hi ha un seguit de coses en les que és útil un cert coneixement previ i, una mica, global: jo puc ser d'una certa utilitat.

Altres informacions demanen recerca i gràcia en triarles i expresarles: podem ser útils tú, jo i altra gent que s'hi apunti.

No ens privis dels teus comentaris lliures i de tota mena, encara que, a vegades, provoquin rectificacions més o menys justificades.

Salut als dos.

Mercè ha dit...

Ufffff, aquest bloc és autèntic!!!!, a part de gaudir dels teus viatges i les fotos, estem aprenent moltes coses que sense la col.laboració del Manuel i d'en Carles no sabríem. Quanta ciència corre per aquí. Gràcies.