divendres, 31 d’octubre de 2008

Roraima, Venèçuela Octubre 08

pues al final si que me acerque Ricardo :) todo bien gracias..
estic aVeneçuela :) .. de Sao Luis a Belem i volant a Manaus.. po serà una altre post..
Manaus a Santa Elena de Uairen hi ha 16 hores de bus.. que uff.. sort que queda és comode, vas de nit i es pot llegir.. conèixer personal com la Maria i el Martin, argentins de la patagonia que porten dos anys passejant pel continent..
es que em quedava aprop i bastant de pas.. :) i empès per la cara del Roger quan encara en parla i en general de tothom que ha estat en aquesta altiplà energètic..
la veritat és que he dormit poc pel fred.. po somiant molt intensament, molts de vosaltres i ereu..
Veneçuela és gran e interessant.. tot somiant he estat buscant plan ;)
amb el argentins ens vam solapar a un grup 4 d'australians, 1 valencià, 2 UK, 2 irlandeses, 1 USA q estaven esperant des de feia 2 dies i vam sortir l'endemà mateix d'arribar.. sis dies de caminar un mitja de 5 hores i unes 60 europes és el necessari.. em tingut bons dies.. tot just ha pluvisquejat mig dia mentre caminavem de baixada.. donava un toc romàntic al tema :) no puc dir el mateix del Puri puris, unes mosques petitones que mosseguen per tot i en tot moment mentre estas parat..
el Roraima hi ha un 30 per cent de plantes autoctones.. com les granotes negres, graminies varies i una planta carnivora que crea simbiossis en un arbre d'on es fa encens..
m'ha recordat a Montserrat, com no ;) amb una superfície plana a d'alt de kms quadrats de color negre, un laberint de regim lunar..
sinó he entés malament la gran sabana era selva que es va cremar.. Manuel?
el temps canvia en minuts.. de castells de núvols grisos impressionants a postes de sol tarenges.. entre boires de blanc transparent portades pel vent.. ;)
des de la vertical el paisatge verd és infinit.. a més llunyà menys clar..
un salude des del manicómio vertical..
te gustan las fotos Kris?
per veure fotos
per veure video

17 comentaris:

manuel ha dit...

Uf, tio¡ El Roraima¡ Aquestes moles de les fotos són els famosos tepuyes: altiplans en mig de la selva o de la sabana, molts antics que han actuat com a illes ds del punt de vista de l'evolución, plens d'endemismes; móns lunars. La famosa novela "El món perdut" del Conan Doyle s'inspira el el Roraima: uns quants aventurers hi pugen i comencen a trobar dinosauris per tot arreu. També recordo uns reportatges del Rodriguez de la Fuente que hi pujà en helicòpter i mostrà les plantes carnivores de les que parles.Dius que et recordava el relleu de dalt al de Montserrat: jo em pensava que els tepuyes eren granítics, però el relleu no ho és pas i, consultant-ho, he trobat que es tracta de gresos (areniscas)-on hi ha gresos també pot haver-hi conglomerats, que han resistit l'erosió millor que els altres materials que els envoltaven (més o menys com Montserrat, encara que molt més antic). En fi has tornat a trepitjar terra mítica. Salut¡
Manuel

willy ha dit...

carai Manuel :) veus que ve q va jugar la carta de casa ;)
em recorda a Montserrat pel fet d'estar en un punt elevat i poder mirar arreu.. tot i que no es veu la muntanya de salt ni el Collbaix, sinó una esplanada infinita de verd..
no m'havia explicat bé, no hi ha conglomerat.. és una roca negra i sembla gres, i més si tu ho dius..
merces
slaute

manuel ha dit...

Hola novament¡ Sí, sembla ser que la roca dels tepuis és gres; alló del congomerat ho deia obrint la possibilitat de que en pogués haver una mica; en alguns tepuis es veu que tb hi ha quarsita.
Intentant ser breu: les sabanes es corresponen amb climes on hi hagi estació seca (clima tropical); la selva és de clima humit tot l’any (clima equatorial). A mesura que augmenta el rigor del període sec hi ha més herbes i menys arbres. Per tant la sabana és una vegetació natural,; ara bé a les zones de frontera selva-sabana l’acció humana pot fer augmentar la sabana a costa de la vegetació boscosa: seria una sabana de substitució; molt probablement és el que succeeix al lloc on anares
Es veu que igual vas a les Galàpagos. Si és així busca les iguanes marines i les iguanes terrestres i barreja-t’hi, fes-te iguana my friend i, llavors la ficció dels dinosauris d’”El món perdut” es farà real
Salut i pau
manuel

cristina c ha dit...

Ei xulo! bé, jo de geologia poca cosa... i ni falta que fa si tens assessors com en Manuel! Res, estic fent temps a la uni i he aprofitat per mirar fotos teves... i renoi, altra vegada et felicito, són molt boniques, espectaculars! és ben bé que el món és molt gran i aquí vivim en en un dels eus granetsde sorra.
Bé, ja ho saps, si et canses de fer de fireman, dedica't a la fotografia! Clar que (com dirien les males llengües)jejeje la professió et deixa prou temps lliure per combinar les dues coses!!

En fi, un petó! i ja sas... vigila.

carles ha dit...

Namasté Willy!

Avui impressionants les fotos, de fet per mi dues, la que encapçala el post el solitari damunt la roca contemplant la immensitat del paisatge i la boira típica damunt dels tepuis, ah! i crec que una que suposo que era el famós salt de l’àngel ?. Renoi quins paisatges. Veneçuela sempre s’expressa grandiosa, selvàtica,... impressionant!

Que bonic anar a l’altre continent per descobrir que entre somnis hi ha alguns amics, pos ca que hi eren, jo me’n trobo sovint, en els pocs moments que dormo i quan no tinc altres viatges ;) enteneu-me bé eh?

Dos anys passejant pel país ?, que interessant! Espeluznante!!! ;)

Vés en compte amb les Puri puris! :) i segueix disfrutant!

Anònim ha dit...

Hola, nen!
Que xulo... Disfruta-ho al màxim... Aquí acabem de sortir de cinc dies de pluja intensa i extensa, d'aquella que sembla que no hagi d'acabar mai. Temps pel recolliment i estar a gust a caseta, menjant castanyes. Ah, i neu a les muntanyes; 1 metre ja acumulat a cota 2.400. Bona base per començar la temporada!!! Petonets de tardor cap a Veneçuela!
Míriam

primavera ha dit...

Que guai que ens portessis en els teus somnis a l’altiplà. Ja m’hi sento quan dius "... des de la vertical el paisatge verd és infinit..." i em puja una emoció en veure el verd al fons i els estels tan a prop.

Roser, ja has vist la minigranoteta negre?

I ja que la Míriam parla de tardor, ... demà anem amb els crios al Montseny a veure els arbres amb les fulles de coloraines. Et sona això de fulles de color groc, marró, taronja, roig, ... després de tanta verdor? Aqui, res de calça curta, ja tenim els polars i les bufandes a punt que fa un fred que pela.

Per cert em canvio de nom, torno a la primavera.

Segueix gaudint del temps i alerta amb la selva amazònica. Una abraçada.
Nuri

Anònim ha dit...

Por un momento estuve allá otra vez al ver las fotos....

Abajo, los puripuris, la humedad, los ríos y la vista altiva del roraima y kukenan. Arriba, la arena color rosa que tapiza el suelo, las estatuas negruzcas con sus formas únicas, los jacuzzi, el cuarzo, la sabana infinita por un lado, y la selva infinita del otro, y por supuesto el imponente kukenan con su cascada saliendo de entre las nubes.... Un sitio mágico, inolvidable...

Ah! y que la sabana es selva quemada, no sé si es mito o realidad, pero al menos es lo que yo sé: que los aborígenes iban quemando para sembrar y porque tenían miedo a la selva, y cuando la tierra no daba más, se iban moviendo hasta que todo fue sabana, jejeje...

Me alegro mucho por tí... disfrútalo!

Un beso

Kris

Anònim ha dit...

bones! quines fotos, i el millor quins llocs més guapos1 veig que ja hs canviat de país, està bé, tu vés passejant pel món que jo aniré fent turisme amb les teves vvències1 ja se sap que no hi ha com viure les coses un mateix però de moment em conformo en respirar l'aire de Veneçuela des del teu bloc.

Petonets! alba

Arnau Barrios ha dit...

Hola Guillem: ja vaig sabent pel teu pare i els mapes que m'ensenya, dels teus viatges per terres d'Amèrica del Sud. Espero que vegis i visquis moltes coses, que després ens hauràs d'explicar. De moment ha ha passat un mes, i d'aquí 4 et tindrem aquí. És llarg.
Disfruta molt, i rep un petó i una forta abraçada!
iaia Roser

Tximeleta ha dit...

Quines fotos més espectaculars, quins paisatges i de ben segur que en persona deu ser més impresionant, les fotos no fan justicia, viu cada instant i no deixis de compartir, m'agrada viatjar sense sortir de Manresa.
Muxus.

lali ha dit...

Hola Guillem!!

Quan de temps que no entrava al blog! Com ja saps portem bastantes setmanes de mal de caps i molt molt atrafagadíssims.

Quines fotos! Tot això que estàs vivint no t'ho treurà ningú!!

Quina enveja que fàs!! Sana , eh?
Me n'alegro que pugis gaudir de tot això!

Una fortíssima abraçada en la distància!!

Lali

Anònim ha dit...

Hola Guillem!!

Com estàs? Suposo que segueixes gaudint d'aquestes meravelles. És impressionant, sembla que estiguis dintre d'un documental.

Segueix disfrutant i enviant fotos i missatges que això ens dóna aire als ques estem aquí. Feia dies que pensava en tu i et volia escriure alguna cosa; m'ha anat molt bé passejar-me pel teu blog entremig de tant hospital i tan tràfec, t'omple l'esperit i t'anima.

Disfruta't i que tot segeuixi tan bé.

Una abraçada des d'aquí.

Mercè

Núria Bosch ha dit...

Ei Guillem
Que he buscat Roraima al mapa i em surt que és a Brasil i no a Venezuela.
Que me'n dius?
Va, a veure si ens envies un nou missatge que fa dies que esperem...
Una abraçada molt molt gran
Nuri

primavera ha dit...

M'he equivocat de nom, la falta del costum. Rectifico
Nuri

Anònim ha dit...

Bueno, la verdad es que el roraima es grande y hay una parte de él que está en Brasil. Pero la parte de Brasil es selva cerrada y por ahí no se sube; por donde se sube es Venezuela, aunque cuando estás arriba, si caminas suficiente llegas a la parte del roraima que ya pertenece a Brasil.
Pero el roraima está en Venezuela, ojo, jejejeje... Se nota que soy venezolana, no?

Kris

lamarsalada ha dit...

Estàs bategant al cor del món. Quin viatge!!!Gràcies per relatar-mos-ho.